martes, 1 de noviembre de 2011

Què amaguen els teus ulls - Capítol 4



Tot estava completament fosc. No hi havia ni un mínim raig de llum que els indiqués per on caminar, ni tampoc disposaven de llanternes.

De sobte, els peus del Marc toparen amb un objecte resistent i dur. Tot palpant amb els mans, va esbrinar que estava fet de fusta, però hi havia alguna cosa més dèbil i tova acompanyant aquell objecte desconegut.
Una dèbil llum il•luminà l’interior de la mansió. Allà estava el Nil, assegut a una cadira a la força i lligat per totes les bandes possibles. Només tenia els ulls descoberts, plorosos i humits observant a la seva única salvació: el Marc. La resta de Polseres es trobaven en la mateixa situació.

-Però, però...què us han fet?!- Va preguntar mentre li treia al seu amic l’esparadrap de la boca.

-Uns senyors ens han...ens han agafat i...i després...- Va començar a explicar el nen, molt espantat.

-I després què, Nil...? DIGUES!- Cridà el Marc amb totes les seves forces, deslligant els nusos.

Una respiració sibilant i accelerada va desviar la seva atenció. Es tractava de la Joana, qui observava alguna cosa que tenia al seu costat, esgarrifada. La seva germana tractava de tranquil•litzar-la.

-Mireia, deixa’m anar sisplau, haig d’ajudar al Marc...-Suplicava amb el front suat.

-Al Marc? Però si ell està aquí, mira.- Va respondre ella assenyalant-lo.

Ell va vindre de seguida per deslligar a la Joana, però el seu rostre semblava més preocupant en aquell moment que no pas abans de que el Marc vingués. I amb motius.

El Marc es trobava lligat i assegut a una cadira com els seus amics, però completament quiet i sense una mínima expressió facial. Com pot ser això, si fa un moment us he dit que estava al davant de la Joana? Això mateix era el que es preguntava ell. Estava als dos llocs, i una persona no pot estar en dos llocs al mateix temps.

-No, sisplau, no...-Suplicava el Marc amb la veu tremolosa.

No sabia que fer. Tenia més por que mai i no li responia cap part del seu cos.

-No el miris als ulls, només és una visió! Acabaràs com nosaltres!- Cridà el Mikel histèric.

-Ves-te’n Marc, si intentes salvar-nos serà pitjor!- Li advertia l’Igor.

El seu altre jo es va moure. Poc a poc alçà el braç amb un ganivet a la mà. Semblava que li estava oferint alguna cosa. Una cosa, que únicament el Marc veia.

-El CD de la Pegatina?! Porto mesos buscant-lo com boig!- Aquella visió li va fer canviar el xip completament.- Ja veuràs la festassa que em pegaré amb els del teatre...

-NO!-Cridà l’Àlex com un boig aixecant-se de la cadira. La Mireia havia aconseguit deslligar a tots els Polseres.

Va apartar al Marc del CD (que en realitat era el ganivet) d’una empenta molt bèstia. Ambdós van caire a terra. El doble del Marc seguia allà, immòbil, inexpressiu.

Silenci sepulcral.

-Que ningú...faci...cap moviment...brusc...-Xiuxiuejà la Mireia agafada a la seva germana.

El ganivet va caure a terra d’un cop sec deixant una esquerda a la fusta. D’aquella esquerda poc a poc anà sortint un líquid espès de color vermell, i no era precisament tomàquet.

-Què collons voleu de nosaltres?! SORTIU SI TENIU NASSOS!- Cridava l’Àlex amb totes les seves forces, amb les mans plenes de la sang que sortia del terra.

Acte seguit, una de les finestres de l’habitació es va obrir. Es sentien unes veus que poc a poc s’anaven fent nítides. Unes veus d’allò més familiars.


Licencia Creative Commons
la meva imaginació... por llibres-perosanz se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 España.
Basada en una obra en www.llibres-perosanz.blogspot.com.
Permisos que vayan más allá de lo cubierto por esta licencia pueden encontrarse en http://www.llibres-perosanz.blogspot.com.

domingo, 30 de octubre de 2011

Què amaguen els teus ulls - Capítol 3


Segons després, el Marc va caure sobre una pila de fulles seques. Les apartà ràpidament amb la mà al front, mentre sospirava tractant de recuperar el componiment. Un cop va acabar de situar-se, es trobà a la seva amiga dempeus.

-Marc! Mare meva...sort que per fi trobo a algú conegut!- Va dir tota espantada.

-Com? Però si has estat tu qui m’ha indicat vindre fins aquí- Respongué el noi.

La Mireia va callar en sec. Empassà saliva.

-Que jo...t’he indicat...què?- Va preguntar estranyada.

El Marc esbufegà exageradament.

-Sisplau Mireia, no em menteixis, fes el favor...-Li va dir.

-Que no t’estic mentint! Fa estona que m’he perdut en aquest bosc i m’estic pelant de fred...-Insistí la nena cobrint-se amb els braços.

El Marc va decidir oblidar allò últim i va observar al seu voltant. Arbres, no hi havia altra cosa que arbres secs amb restes de neu. El cas és que no tenia ni la més mínima idea d’on estava, i l’única cosa que li interessava era sortir d’allà.

-Bé, alguna idea de què podem fer?- Va preguntar.

-Allà al fons hi ha una casa, però sembla que està abandonada- Respongué la Mireia assenyalant una mansió molt vella que sobresortia de la penombra.

El Marc va repassar breument els voltants. No hi havia altra opció.

-Perfecte, ens refugiarem allà fins que es faci de dia- Va dir sense més remordiment.- Anem-hi.

-Però espera, hi ha una cosa que encara no t’he dit. Mira, hi ha un petit problema i és que...-Començà a explicar la Mireia.

Ell no va fer el més mínim cas i continuà caminant recte. Només li importava estar fora de perill, encara que fos sota terra o dins d’una casa absolutament destrossada.

Després d’un parell de minuts caminant, un riu congelat els hi bloquejà el pas.

-Fantàstic, el que faltava per veure- Va queixar-se el Marc de braços creuats.

-És el que et volia dir abans, però tu no m’has fet cas...-Remugà la Mireia amb una mica de mala gana.-A més, segur que si posem un peu això es trenca.

El Marc va observar el gel atentament. Potser no era tan difícil travessar-lo si posava en pràctica la idea que se li acabava d’ocórrer.

-Creuarem el riu a poc a poc, passa per passa- Explicà tot assenyalant a l’altra banda.- Però hem d’anar coordinats, perquè sinó farà contrapès i caurem a l’aigua. Entesos?

La Mireia afirmà amb el cap, tot empassant saliva, nerviosa. Era arriscat, però per tenir un lloc on dormir, el que fos.

Van posar el peu dret sobre el gel. Després, l’esquerre, i així successivament. Avançaven lentament, i de moment semblava que tot anava bé. Tot, fins arribar a la meitat del riu congelat.

Un lleu cruixit obligà als dos amics a aturar-se en sec.

-Marc, mira això...-Li va dir la Mireia amb un fil de veu, assenyalant cap a baix.

Ell seguí el dit de la nena. Una esquerda estava a punt de dividir en dos el gel, i amenaçava amb trencar les úniques esperances del Marc. Però ell no ho permetria, de cap de les maneres.

-CORRE!- Bramà accelerant el pas per la via ràpida.

El gel es trencà rere els seus peus, a la distància justa i suficient per que els hi donés temps a fugir. Tot el riu va quedar partit en grans trossos, uns trossos que afortunadament no toparen amb el pas dels dos joves.

-Ha anat de poc...-Va manifestar la Mireia entre gemecs.-Però, si s’ha trencat el gel, com ens ho farem per tornar demà al matí?

El Marc esbufegà esgotat.

-No ho sé, Mireia, no ho sé. Ja trobarem una solució, ara estic massa cansat com per posar-me a pensar- Va dir anant cap a la mansió.-Anem a veure què tal s’està aquí dins.

Palpà les parets amb molta delicadesa. Els maons que la formaven estaven ja molt vells i desgastats, i segurament l’interior de la cara seria tres quarts del mateix. El Marc volia comprovar-ho, així que va obrir la porta molt lentament i va entrar a dins, seguit de la Mireia.


Licencia Creative Commons
la meva imaginació... por llibres-perosanz se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 España.
Basada en una obra en www.llibres-perosanz.blogspot.com.
Permisos que vayan más allá de lo cubierto por esta licencia pueden encontrarse en http://www.llibres-perosanz.blogspot.com.

sábado, 29 de octubre de 2011

Què amaguen els teus ulls - Capítol 2




Unes ràfegues de vapor van obrir les portes de l’armari a la força. Envaïren el local per la via ràpida, i això va produir també que totes les safates amb els panellets i les castanyes caiguessin a terra.

-Nois, pirem d’aquí!-Bramà el Mikel arrancant a córrer.

El Marc el va seguir fins a la porta. Intentaren obrir-la tots dos, però per molta força que fessin, no hi havia manera.

-No pot ser, algú l’ha tancat des de l’altra banda...-Va dir el Marc amb les celles frunzides.

Acte seguit desvià la seva atenció cap a l’Àlex. El seu rostre s’havia tornat completament pàl•lid, i el blanc dels seus ulls havia desaparegut. Ara tenia la mirada completament fosca. La Joana estava al seu costat, tractant de reanimar-lo, però no era allò el que ell necessitava.

-Àlex, Àlex...què t’ha agafat?! Sisplau contesta’m, DIGUES ALGUNA COSA!- Suplicava ella desesperadament mentre estirava del coll de la seva samarreta.

No obstant, no va caldre que l’Àlex li respongués per entendre què li passava. Una de les ràfegues de vapor penetrà en l’estómac de la Joana, i rere una petita arcada, va cobrar l’aspecte misteriós del seu amic.

-Ah, ja t’entenc, és per allò, oi?- Li digué amb molta seguretat, ja que de seguida va esbrinar de què anava el tema.

-Exacte. Hem de conscienciar als altres...-Xiuxiuejà l’Àlex molt seriós.

El Marc i el Mikel estaven molt dubtosos. No sabien si anar a fer alguna cosa, o quedar-se al costat de la porta allà, morts de por. Bé, realment ja ho estaven, tenien el cos tremolant com un flam. Què els hi estava passant als seus amics? Els hi passaria el mateix a ells dos?

El Nil caigué a terra, i com l’Igor el tenia agafat de la mà, ell també va caure. Els dos es miraren entre ells, no entenien el per què. Però al alçar la vista es van adonar.

-Encarrega’t tu del petitó. Jo aniré a per ell...-Digué la Joana amb la veu ronca, mirant a l’Igor fixament.

I acte seguit, el va agafar pel coll de la samarreta amb molta serietat, com si volgués penetrar en la seva ment. L’Àlex va fer el mateix amb el Nil.

Rostre pàl•lid, ulls negres. Els efectes havien estat els mateixos. Ara només faltaven dos Polseres.

-Oh no...jo no penso deixar que aquells em facin coses rares- Va dir el Mikel intentant obrir la porta novament.

-I jo tampoc, està clar- Afirmà el Marc- Ha d’haver alguna manera de sortir d’aquest infern.

El fluorescent que il•luminava el local esclatà d’un cop sec. El Marc va perdre de vista al seu amic, havia desaparegut del mapa completament, i només veia a la resta de Polseres, envaïts per aquella cosa estranya que havia entrat dins de les seves ànimes.

Entre la foscor del terra invisible va sobresortir un petit forat envoltat de boira. Aquella boira poc a poc va anar formant una estructura rodona, que més tard es transformà en el rostre d’una nena molt maca. Es tractava de la Mireia, la germana de la Joana.

-Marc, vine, salta per aquí...-Li digué amb aquella veu tan dolça que la caracteritzava.

Ell se la va mirar amb els ulls mig tancats. Dubtava de si aquella era la Mireia realment, o si era ell que començava a tenir visions.

-Però, i els altres?- Li preguntà.

-No et preocupis per ells, estan posseïts. Et faran mal si no marxes d’aquí- Va respondre ella.

El Marc mirà cap a la dreta. El Mikel estava completament atrapat per la resta de Polseres, pels seus propis amics. El tenien acorralat per totes bandes i l’agafaven de la samarreta amb força perquè no fugís.

-Ni se t’acudeixi saltar! És una trampa!-Va advertir-li ell intentant alliberar-se de totes aquelles mans.

El Marc se’l va mirar amb por. Després, tornà a girar el cap.

 -Fes-me cas, Marc. Confia en mi- Insistia la Mireia.

Tot i les advertències del Mikel, alguna cosa li deia que la seva amiga tenia raó. Si no tocava el dos d’allà, ell també podria patir les conseqüències. I com molt bé entendreu, el Marc no tenia gens de ganes de que se li enfosqués la mirada, se li posés la cara blanca, i comencés a fer el mateix amb altres persones.

Afirmà amb el cap, i ben decidit, saltà dins el forat. A partir de llavors, no va tornar a saber res més d’aquell local, ni d’aquella nit de Castanyada. Però encara eren les dotze passades, i quedaven molts fets per davant...


Licencia Creative Commons
la meva imaginació... por llibres-perosanz se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 España.
Basada en una obra en www.llibres-perosanz.blogspot.com.
Permisos que vayan más allá de lo cubierto por esta licencia pueden encontrarse en http://www.llibres-perosanz.blogspot.com.

viernes, 28 de octubre de 2011

Què amaguen els teus ulls - Capítol 1



El rellotge de polsera del Marc marcava dos quarts d’onze. En aquelles hores es trobava a un local prop del barri d’Hostafrancs, celebrant la castanyada amb els seus amics els Polseres. Bé, més que amics, ell els considerava germans. Per això s’havien posat d’acord per gaudir d’aquella nit tan especial tots junts.

Era una sala força espaiosa, propietat del pare de l’Igor. Havien col•locat taules plenes de menjar, però ja era bastant tard i ara les castanyes i els panellets eren els protagonistes del pica-pica. El Marc va agafar-ne un de pinyons i li va fer una mossegada.

-Àlex, la teva mare és una gran cuinera. Li han quedat boníssims!- Li deia al seu amic mentre se l’empassava poc a poc.

-Doncs a casa en tenim per donar i per vendre. No ens queda més remei que menjar-nos-els de postres, sinó el meu pare es posa com una fúria –Explicà l’Àlex.-De debò que no ho entenc. Quina obsessió tenen els adults amb no llençar el menjar...

El Marc va lliure lleugerament. Acte seguit, al desviar la vista, pogué veure al Mikel rondant d’un costat a l’altre, com si estigués buscant a algú.

-Ei, on són els altres? Fa estona que no els veig per aquí- Va dir avançant i retrocedint el pas contínuament.- En fi, ja apareixeran. Vaig a fer un riuet nois, ara torno!

Però tot just obrí la porta del lavabo, uns crits el van obligar a tornar enrere. Es tractava dels tres Polseres que faltaven, disfressats amb la intenció d’espantar al primer que passés, en aquest cas al Mikel. El Nil portava tota la cara pintada de verd, mentre que l’Igor s’havia decantat més per una dentadura de vampir. Per una altra banda, la Joana havia decidit deixar-se el cabell solt i despentinat, decorat amb dues banyes de dimoni que sobresortien del seu serrell.

-Ho heu vist? Se li han caigut els calçotets de l’espant!- Va exclamar l’Igor rient sense parar.

-Oh i tant, xoqueu aquests cinc!- Digué el Nil alçant la mà. Els altres dos van fer el mateix al seu compàs.

Ni l’Àlex ni el Marc van poder contenir el riure. L’únic que es mantenia mínimament seriós era el Mikel, però tots sabien que s’havia pres la broma d’allò més bé.

-Per què feu això? No estem als Estats Units, aquí no es celebra Halloween- Digué amb una petita rialla.

-I per què no? Tinc uns amics que són de Califòrnia, i he anat més d’un any a passar el Halloween amb ells. És d’allò més curiós, trobo que nosaltres també ho podríem fer- Explicava la Joana.

-Sí, és molt divertit! Juguem a la ouija?- Va proposar el Nil.

L’Àlex va anar cap a ell i li rodejà l’espatlla amb el braç dret.

-Au Nil, maco, fes el favor de no dir aquestes bajanades. Està clar que aquests jocs no són més que invents per espantar a la gent.- Opinava ell.

-Sí sí, totes les bajanades que vulguis, però a mi m’ha caigut el panellet al terra del crit que heu fet...-Va dir el Marc mirant cap a baix.

Tots desviaren la vista cap a on ell mirava. Es podia veure el panellet de pinyons completament polvoritzat, sobre una rajola d’aquell terra de color negre. Els sis van començar a riure exageradament. No obstant, el Marc no va dubtar en agenollar-se a agafar els pinyons que havien quedat escampats. Se’ls posà sobre el palmell de la mà.

-Heu assassinat al meu panellet, i ara pagareu les conseqüències...-Va dir amb les celles frunzides, fingint estar molt indignat.

Però de sobte, els pinyons lliscaren per la seva mà, caient a terra poc a poc. Les taules van començar a tremolar.

-Marc, para ja sisplau, aquestes bromes sí que no fan gràcia- Li demanà la Joana.

-Com? Si jo no estic tocant absolutament...res- Va dir amb un fil de veu, mirant d’un costat a l’altre.

Les sacsejades eren cada vegada més intenses. Aquestes van provocar que es trenquessin les copes que hi havia dins l’armari de les begudes. El pany començà a girar poc a poc, a punt de deixar veure una cosa que esgarrifaria als Polseres. Una cosa, que probablement faria diferent aquella nit de la resta.


Licencia Creative Commons
la meva imaginació... por llibres-perosanz se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 España.
Basada en una obra en www.llibres-perosanz.blogspot.com.
Permisos que vayan más allá de lo cubierto por esta licencia pueden encontrarse en http://www.llibres-perosanz.blogspot.com.

viernes, 26 de agosto de 2011

Fi...




Licencia Creative Commons
la meva imaginació... por llibres-perosanz se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 España.
Basada en una obra en www.llibres-perosanz.blogspot.com.
Permisos que vayan más allá de lo cubierto por esta licencia pueden encontrarse en http://www.llibres-perosanz.blogspot.com.

Capítol 22


I en poc més de cinc segons, la Ivet ja estava saltant les plataformes que portaven al tamboret del Lander, disposada a posar en pràctica aquella gran idea que acabava de tenir.

-Què fas, estàs boja?!- Li digué la Nora dissimuladament.

Però ella va continuar el seu camí, amb el tros de vidre a les mans.

-Torna ara mateix!- Va insistir la seva amiga.

No obstant, el pla de la Ivet era massa bo com per interrompre’l. Es col•locà darrere del Lander sense que ell se n’adonés, tot alçant el vidre per sobre del seu cap. D’aquella manera, el reflex permetria que l’Òscar pogués veure les cartes del seu contrincant.

La Nora no creia el que estava succeint. Mai hauria pensat que una persona com la Ivet pogués arribar a tenir aquelles idees de bomber.

-Nora, et trobes bé?- Li va preguntar el Lander.- Si vols pots apropar-te a veure com aniquilo al teu estimat.

-Gràcies per la oferta, però millor no. Ja m’espero- Refusà ella amb el riure sota el nas.

L’Òscar no va dubtar en aprofitar el que tenia al davant. Una simple tonteria com aquella suposaria la seva victòria, una victòria molt important per ell. Amb un parell de jugades més, allò ja estaria enllestit. Però de sobte, una veueta tremolosa va captar l’atenció de la Nora.

-...On estic? Què és tot això?- Preguntava.

Ella alçà la vista. Era el seu germà.

-Joan! Què hi fas aquí? Vine!- El va cridar ella fent un gest amb la mà.

-Germaneta!- Exclamà el Joan al veure-la. Es dirigí corrents cap a ella.

El Lander, al sentir aquell crit, girà el cap per mirar enrere. Es topà amb la Ivet, qui es va afanyar a amagar el vidre darrere seu.

-Ivet, què fas?- Li preguntà amb sospita.

-Jo? Res...què vols que faci? Només mirava com jugaves...- Va dissimular ella somrient forçadament.
El Lander s’aixecà sense pensar-ho dues vegades.

-Aleshores, suposo que no tindràs cap problema en ensenyar-me el que tens a les mans- Li va dir alçant la cella.

-Eh? Com? Però si jo no tinc res de res...ja t’he dit que...- Insistia la Ivet tremolant.

-Que m’ho donis, t’estic dient!- Va bramar el Lander estirant-li del braç.

El Joan abraçà amb força a la seva germana. Ella el va cobrir perquè no mirés l’escena, amb la por de que el Lander descobrís el pla de la seva amiga. No obstant, només hi havia una persona que no s’havia adonat de res: l’Òscar.

-I...escala de colors. He guanyat- Va dir tot triomfant.

El noi va deixar anar a la Ivet poc a poc, mentre observava la combinació de cartes que hi havia sobre la taula.

-Però...no pot ser! Això no s’hi val! -Va queixar-se ell com si fos un nen petit.

Sense previ avís, dues mans adultes s’acomodaren sobre les seves espatlles. L’Òscar va mirar a aquella persona bocabadat.

-Deixa de comportar-te com si tinguessis tres anys, fill- Digué una veu d’home.- Han aconseguit el que buscàvem, i ja està. No vulguis abusar dels teus poders.

El Lander va donar mitja volta. Era el Pau, amb un rostre totalment diferent del que acostumava a tenir. Ara aquella mirada buida i perduda brillava plena de satisfacció.

-Però pare, no has vist per tot el que t’ha fet passar l’Òscar? Ara em sento estúpid per no haver guanyat...- Li va dir molt desanimat.

L’home sospirà i desvià la vista cap a l’Òscar, tot fent-li un gest amb el cap perquè marxés amb la Nora. Ell va repetir el mateix amb la Ivet, i acte seguit, es quedaren sols al mig de la rodona.

-Fill meu, t’ho repetiré les vegades que calgui fins que ho entenguis- Va dir el Pau molt seriós- Ningú dels que estaven aquell dia l’habitació va tenir la culpa. La seguretat i l’orgull de guanyar aquella partida, em van fer oblidar el perill que suposava perdre la carta que havia heretat del teu avi. Un orgull que, per mala sort, tu també tens. Sisplau, no permetis que una maleïda partida de cartes pugui amb tu...és l’única cosa que et demano.

I després d’aquelles paraules, i li oferí la mà. El Lander va fer memòria: recordà aquell flashback, el dia en que el Pau va perdre la partida, la desesperació que li envaïa el cos i que era incapaç de controlar. Naturalment, cap pare voldria que el seu fill passés pel que ell mateix havia passat...
El noi va somriure lleugerament. I, afirmant amb el cap, li va estrènyer la mà.

-Tant de bo ens tornem a veure, Lander. Tot i que res torni a res el mateix, gràcies per tot- Xiuxiuejà la Nora mentre observava a distància com el somni se’ls emportava de camí a la realitat.

El Joan alçà el cap per mirar a l’Òscar. Una mica més i se li surten els ulls de les òrbites.

-Un moment, tu...tu ets l’Òscar Vidal! El de la mini sèrie de “obre els ulls”!- Exclamà tot sorprès.
La Ivet es va posar a aplaudir.

-Molt bona Joan, te’n adones després de passar-nos dos quarts d’hora ficats en aquest somni!- Digué fent broma.

L’Òscar es posà a riure i mirà fixament al nen.

-I tu deus ser el germanet de la Nora. Tens els mateixos ulls...i el mateix entusiasme per fer les coses- Li va dir dolçament. Les galtes de la Nora es van encendre al sentir aquell comentari.

El Joan estava bocabadat, doncs era claríssim que veure un famós no passava tots els dies. I encara que només es tractés d’un somni, aviat tindria moltes oportunitats per veure’l a la realitat.

-M’agrada molt la sèrie, i tu ho fas súper bé!- El va felicitar el nen.- I saps què? He decidit que quan sigui gran, faré una pàgina web i posaré un munt de coses sobre tu!

-Em sembla una idea genial, segur que tindrà un gran èxit!- L’animà l’Òscar acaronant-li els cabells. Acte seguit, s’apropà a la Nora.- Per cert, et volia preguntar una cosa...

La Ivet i el petit Joan van compartir mirades, com si comprenguessin tot el que anava a succeir en aquell moment. S’apartaren dels dos joves poc a poc, sense deixar d’observar-los.

-Després de tot el que t’ha fet el Lander, i el que ens ha fet a tots dos...per què li has donat les gràcies, Nora?- Volia saber el noi.

Ella va riure dolçament. S’apropà a ell lentament, i a pocs centímetres de distància, li va donar la resposta. Una resposta d’allò més intensa.

-Perquè gràcies a ell som el que som ara. Sí, ens ha fet patir, i em passat moments horrorosos per la seva culpa. Però pensa que si des del primer moment ens haguéssim vist a la realitat, tot hauria succeït massa ràpid, i a poc a poc és com s’assaboreixen les coses...ho entens, Òscar?

Ell se la va mirar amb els ulls brillants. Li rodejà la cintura amb les seves mans robustes i grans, que proporcionaven una tranquil•litat tan addictiva que feia que la Nora no volgués marxar mai.

-Es clar que ho entenc, preciosa- Li va xiuxiuejar als llavis.

Acte seguit, s’enfonsaren en un profund i càlid petó. I mentre les carícies s’apoderaven de la seva persona, la lava que envoltava l’ambient es va anar evaporant poc a poc, transformant-se en un suau remolí. Estaven travessant el pas a la vida real, per fi junts.

Els seus llavis es van separar molt lentament, com si es neguessin a fer-ho. Observaren al seu voltant: es trobaven al parc de l’Oreneta, en ple matí, amb gent jove i no tan jove acomodada sobre la gespa matant el temps.

-Per cert Nora, ja estem a finals d’Agost- Li digué l’Òscar mentre li acariciava la galta.- D’aquí una setmana serà el teu aniversari, i faràs setze anys... Per què no convides als teus amics a sopar?

Van romandre en silenci uns instants. La Nora somrigué dolçament, penetrant en la seva mirada, la seva mirada real. Aquella vegada no es tractava de cap somni.




En memòria d’en Josep Maria Pareja,
El senyor Martí que tots voldríem tenir.
-Cristina Perosanz, 23 d’Agost de 2011 (13:14)


Licencia Creative Commons
la meva imaginació... por llibres-perosanz se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 España.
Basada en una obra en www.llibres-perosanz.blogspot.com.
Permisos que vayan más allá de lo cubierto por esta licencia pueden encontrarse en http://www.llibres-perosanz.blogspot.com.

jueves, 25 de agosto de 2011

Capítol 21


L’olor havia desaparegut, ja no en quedava ni rastre. Aquella sala petita recoberta de miralls s’havia convertit en aquell parc on coincidien la Nora i l’Òscar a cada somni.

-Què ha passat? Em fa molt mal el cap...- Digué la Ivet amb la mà al front.

-El cloroform ens ha portat fins a aquest somni, i m’hi jugo el coll a que allò estava fet a consciència- Va assegurar la Nora.- A mi també em fa una mica de mal, segurament ha estat la caiguda al adormir-nos.
L’Òscar no hauria de trigar gaire...

L’Òscar, trigar? Aquell verb no existia al seu diccionari. Ja feia estona que ell estava allà, assegut al mateix banc on va parlar amb la Nora el primer cop. La Ivet fou la primera en adonar-se’n.
-No és aquell d’allà?- Va preguntar assenyalant-lo sense la més mínima discreció.

Ell es girà de sobte. Un somriure d’orella a orella va il•luminar els ulls de la Nora, qui es dirigí cap a ell ràpidament. Un cop davant seu, li va ensenyar la carta, que la portava a la mà. L’abraçà sense pensar-ho dues vegades.

-Em podies haver avisat d’alguna manera, m’he tornat boig amb la maleïda carta...-Va xiuxiuejar a cau d’orella.

-Només he tingut que fugir de casa a la una de la matinada i colar-me dins d’un psiquiàtric. No ha costat gaire – Digué ella amb una rialla.

-Definitivament, estàs boja. No se’t pot deixar sola ni un moment...- Va bromejar l’Òscar.
La Ivet els mirà de braços creuats, esperant alguna cosa.

-Ja està bé, no, parelleta?- Replicà ella.- A veure si apareix el Lander, li donem la carta d’una vegada i acabem amb tot això.

I pel que sembla, el somni va fer cas a les seves queixes. El terra es començà a moure bruscament d’un costat a l’altre, mentre tots tres veien com la gespa anava perdent el seu color verdós.

Les sacsejades van durar mig minut llarg aproximadament, per finalment transformar el parc en una cosa similar a un cràter.  Estaven situats a una espècie de rodona feta de pedra volcànica, amb un forat al mig on hi havia una taula i dos tamborets Únicament podies accedir fins a allà saltant sobre unes plataformes quadrades que hi havia formant un caminet, perquè tota la resta estava inundat de lava bullint.

La Nora va veure al Lander a l’altre banda del cercle.

-Ja hi vaig jo, Òscar- Li digué amb la carta a les mans.

-Ni parlar-ne- Va negar el noi a distància.- Vull que vingui ell, i així fem una partideta, ara que la baralla està completa. I més et val guanyar, perquè com perdis, tots els vostres esforços per trobar el rei de piques no hauran servit de res.

La Ivet esbufegà amb ràbia.

-Mira, et prometo que ja em tens farta!- Va exclamar.- Què més et dóna guanyar o perdre si ja tens la carta? Per fi podràs treure al teu pare del psiquiàtric, no era això el que volies?

Ell rigué sense respondre, anant cap al centre de la rodona. Al cap i a la fi sí que tenia un motiu, encara que no fos gaire coherent. Odiava a l’Òscar, i l’odiava amb totes les seves forces. Per això era incapaç de suportar que s’emportés aquella noia que ell va aconseguir retenir durant tants anys. Potser no podia fer que la Nora deixés d’estimar-lo, perquè els seus poders no arribaven tan lluny, però sí que no es veiessin mai més.
L’Òscar va seure al tamboret que el Lander havia deixat lliure. La partida acabava de començar.

-Escolta, no és res personal, però...realment calia transformar el parc d’aquesta manera?- Preguntà mentre veia com repartia les cartes.

-Jo què sé, a mi què m’expliques? Això que t’ho digui la Cristina, que és la que està escrivint la història- Va respondre ell despreocupat.

Com sempre, la culpa de tot la tenim els escriptors. Trobo que és una mica trist que ens acusin els nostres propis personatges, nosaltres som conscients del que els hi ha de succeir i per què. I el Lander, que no repliqui tant, ja veurà com acaba aquesta història...En fi, després d’aquest petit contratemps, continuem.

La Nora es fixà en la ferida del dit gros de la seva amiga. Hi sobresortia un petit tros de vidre.

-Ivet, per què no m’has dit que t’ho havies clavat? Jo pensava que només t’havies fet un tall- Va preocupar-se ella tot obrint la motxilla.- Em sembla que porto unes pinces de les celles. Vine, t’ho intentaré treure.

Però la Ivet refusà l’oferta, estranyada.

-És que només m’havia fet un tall...- Va murmurar.

La Nora li agafà la mà amb delicadesa i observà la ferida.

-Aquí hi ha alguna cosa que no rutlla- Va dir amb les celles frunzides.

Acte seguit, el tros de vidre que tenia clavat va començar a fer-se cada cop més gran, i a mesura que creixia, la ferida s’anava esvaint. Acabà cobrint-li tot el palmell de la mà, però tot i així no es va aturar. La Ivet estava esgarrifada.

-Sisplau, no cridis, pel que més vulguis...- Li aconsellà a la seva amiga, ja que no volia que l’Òscar es desconcentrés de la partida.

El vidre s’havia fet tan gran que de poc no cau a terra, i mesurava aproximadament dos pams de llarg. La Nora s’havia quedat bocabadada, però semblava que la Ivet ja no estava tan espantada. És més, ara se la veia molt pensativa mentre s’observava a sí mateixa reflectida.

-M’està intentant dir alguna cosa, però no sé el que és...- Va dir amb un fil de veu.

-Com? Què vols dir?- Preguntà la Nora sense entendre res de res.

La Ivet va romandre en silenci. Alçà la vista, observant als dos nois jugant la partida, mentre reia de mig costat xiuxiuejant un satisfactori “ja ho tinc”.


Licencia Creative Commons
la meva imaginació... por llibres-perosanz se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 España.
Basada en una obra en www.llibres-perosanz.blogspot.com.
Permisos que vayan más allá de lo cubierto por esta licencia pueden encontrarse en http://www.llibres-perosanz.blogspot.com.

miércoles, 24 de agosto de 2011

Capítol 20


Era el senyor Martí. No havia estat res més que una enganyifa per guanyar-se la confiança dels guardians, i així poder ajudar a les seves alumnes. O millor dit, amigues.

-Mira que arriba a ser estúpida aquella senyora...-Va remugar ell amb veu baixa.- Molt mal geni i molt mal caràcter, però s’ho ha cregut tot. De vegades al•lucino amb les confiances que té la gent, de debò. Però en fi, què més dona si la jugada m’ha sortit bé.

Les dues se’l van mirar, encara amb el cos tremolant de l’ensurt.

-Professor, realment calia espantar-nos d’aquesta manera?- Li preguntà la Nora amb la mà al pit.

-Home, si voleu aconseguir aquella carta, sí.-Va respondre.- És que l’any que ve faré classes d’interpretació a uns alumnes i això ha estat com una mena d’assaig. Ho he fet força bé, no?

-Si ho ha fet bé diu...jo per poc no surto cames ajudeu-me!- Exclamà la Ivet.

Els tres van riure sota el nas, intentant no fer gaire soroll perquè no sortís tota aquella gentada un altre cop.

-Doncs me’n alegro, llavors. Au filles, anem a buscar el rei de piques, que ens estarà esperant.- Va dir el senyor Martí sense més remordiments.

I van començar a caminar a pas ràpid pel passadís. L’Alícia li havia explicat tot al seu marit, doncs ella preveia que aquella nit passaria alguna cosa relacionada amb el somni de la Nora, i les seves prediccions respecte a aquell tema només fallaven un cop cada mil. Ara només faltava trobar la carta. Realment seria tan fàcil com havia estat enganyar als guàrdies?

Arribaren fins a una porta. Bé, si és que realment es podia dir així...més ben dit semblava una porteta per gossos, però una mica més ample.

-Genial, i ara com passarem per aquí?- Es queixà la Ivet.

-Doncs passant, és així de fàcil.- Va dir la Nora tota triomfant ajupint-se.

S’estirà al terra boca avall, i fent força amb els braços va travessar la porteta. La seva amiga se la mirà alçant les celles.

-Mai he arribat a pensar que ser baixeta tingués tants avantatges...-Va dir.

-Va, Ivet, ara et toca a tu. Jo t’empento i veuràs com sí que hi caps-  L’animà el senyor Martí.

Ella esbufegà lleugerament i s’ajupí per repetir el procediment que havia fet la Nora. Un cop a terra, el professor va empentar-la per les cames i la Ivet passà a l’altre banda. El senyor Martí va tindre que buscar-se-les ell sol, però com era bastant prim no van haver-hi molts problemes. Això sí, es cansà més del compte.

-Mare meva, això d’arrossegar-se pel terra és molt esgotador...- Va dir entre respiracions.

Però al alçar la vista es va aturar sobtadament. Es tractava d’una sala molt ample, tota ella envoltada de miralls. I a part d’una caixa forta posada sobre una taula, no hi havia res més. La carta tenia que estar allà guardada per força.

-Bah, típic de pel•lícules...el súper objecte que hem de trobar està protegit dins d’una caixa forta. I segur que després ens apareix algun monstre i ens espanta.- Bromejà la Ivet.

La Nora i el senyor Martí van frunzir les celles. Allò no podia ser...l’Albert havia construït tot un passadís amb tantes proteccions, perquè després la carta estigui a dins d’una trista caixa forta? Quina decepció i quina poca originalitat. Però en fi, millor que no s’empatollessin gaire i que l’obrissin, no fos cas de que algun dels guardians tornés. Almenys la Nora podria trobar-se amb l’Òscar d’una vegada per totes.

-Ara passa el mateix que a l’ascensor. Com redimonis sabrem la contrasenya?- Preguntà la Nora.

El professor va treure de la seva butxaca un paper de llibreta de color groc. Hi havia una seqüència de nombres apuntada, que va començar a marcar amb la rodeta de la caixa forta, sense mirar-se a les nenes i dir res.

-Però, però, senyor Martí...què està fent? I aquest paper?- S’estranyà la Ivet

-És que no ho veieu? La meva dona si fa les coses, les fa bé. Segons ella, aquestes xifres no ens donaran la resposta immediata, però ens ajudaran molt. Ara veurem a què es refereix...-Va respondre mentre acabava de girar la rodeta.

La porta s’obrí  amb un grinyol. No hi havia res, estava completament buida. Els tres es miraren entre ells, desconcertats. Era impossible que l’haguessin robat, doncs estava massa protegida i era claríssim que al passadís no hi podia accedir una persona qualsevol.

De sobte, un dels miralls es va trencar amb un cop sec. El professor apartà a les dues noies, però un trosset de vidre va arrossegar el dit gros de la Ivet, fent-li un lleuger tall. Es queixà de dolor, tot llepant-se la ferida.
-Què significa això?!- Va preguntar la Nora histèrica, mirant a totes bandes.

El senyor Martí va veure una mena de bastó de policia amagat a una cantonada, i només ell va arribar a la conclusió de per què estava allà. No dubtà en anar a buscar-lo.

-Quedeu-vos allà, no us mogueu!- Va cridar a distància.

L’agafà amb les dues mans, i va començar a trencar els miralls un per un, apartant-se després per evitar que els vidres li ferissin. Les dues noies es quedaren bocabadades.

-Professor, què està fent?!- Bramà la Ivet sense moure’s del seu lloc.-Pari, s’acabarà fent mal!

Ell no va fer cas. Tenia les coses clares: si el vidre s’havia fet miques era per algun motiu. Probablement darrere d’algun d’ells estaria la carta amagada.

Provà de trencar un quart mirall, però aquesta vegada la jugada no va sortir bé. Per més fort que piqués, no es partia de cap de les maneres. Acte seguit, mentre el senyor Martí estava concentrat en la seva feina, una lleugera ràfega de vent fa fregar les galtes de les dues amigues. Es fixaren en un tros de paret que havia quedat descobert al partir un dels vidres. Tenia una escletxa, i d’aquella escletxa, va començar a sobresortir  un petit objecte de color blanc.

La Nora s’apropà poc a poc, disposada a agafar allò que tant de temps portava buscant. Allò que li havia provocat tants impediments, aquell impediment, la clau de tota aquesta història.

Va treure la carta de l’escletxa, observant-la amb atenció. Un rei dibuixat, acompanyat de dues piques i una lletra K a cada cantó.

-Això sí que l’Alícia no ho havia previst...- Es sorprengué el senyor Martí.

-Ho veieu? Ja deia jo que era massa normal que estigués dins d’una caixa forta- Va dir la Ivet tota triomfant.
De sobte, totes tres van sentir com una olor a cloroform s’apoderava dels seus sentits.
-Un moment...què és això?- Preguntà la Nora ensumant.

El professor va ser l’únic que reaccionà a temps i marxà de la sala, potser perquè era conscient de que la seva feina havia acabat allà. Ara era el moment de deixar actuar a la Nora, i per això, va caure a terra adormida, acompanyada de la seva amiga inseparable, la Ivet.



Licencia Creative Commons
la meva imaginació... por llibres-perosanz se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 España.
Basada en una obra en www.llibres-perosanz.blogspot.com.
Permisos que vayan más allá de lo cubierto por esta licencia pueden encontrarse en http://www.llibres-perosanz.blogspot.com.

martes, 23 de agosto de 2011

Capítol 19


Aquella veu que havien sentit era la de l’Albert. Va decidir construir el passadís tot just ingressaren al Pau, farà cosa de dotze anys. Considerava que aquell seria el lloc més adequat per amagar la carta, un lloc al qual no s’arriba fàcilment i que només hi podia accedir una persona: el Lander.

Tot el que actualment era el passadís, abans era la planta més baixa de tot el centre, on habitaven les persones amb problemes mentals extremadament greus, i que per això ningú les visitava mai. L’Albert va saber tractar amb ells en el seu moment, i ara s’havien convertit en els guardians de la zona. L’únic problema és que les dues noies no tenien ni idea de res.

-Mare meva...això no s’acaba mai, o què?- Replicava la Ivet.

-Au, no remuguis més, que no portem ni dues passes. La veu de l’Albert ens ha dit que només podria passar la persona adequada, i nosaltres ho som...així que cap problema- Va respondre la Nora amb seguretat.
Però no, no ho eren. I els guardians del passadís no van trigar gaire en aparèixer per deixar-ho ben clar.

Petits grups de gent començaren a sortir des racons. Tots ells adults, encara que alguns més joves que d’altres, corrents d’un costat a l’altre i rient amb malícia. Un home de trenta anys va ser el primer en veure a les dues amigues. Prim com un fideu, amb un rostre ple de cicatrius que espantava a qualsevol que el mirés.

-Intruses, intruses! Fem-les fora tal i com van fer amb els altres!- Cridà amb una pistola a les mans.

La Nora i la Ivet es van esgarrifar. La multitud s’aprovava lentament a elles.

-No dispari, sisplau! No som intruses, de debò!- Suplicava la Ivet tapant-se els ulls amb les mans.

Una senyora amb cara de pocs amics va començar a riure.

-Us creieu molt llestes, oi? –Preguntà irònicament.- L’única persona que el necessita és el Lander, així que no preteneu que em refiï de dues pàmfiles com vosaltres.

La Nora es va enrabiar, i molt. S’apropà a ella, desafiant-la.

-Miri senyora, vostè no té ni la més mínima idea del que he estat passant tot aquest temps, així que...

-Tanca la boca, xata, a mi no em vinguis amb històries- L’interrompí ella.- La carta pertany únicament al fill del Pau, i la nostra funció és protegir-la fins que ell arribi.

-Sí, però el cas és que el Lander no té el valor suficient per anar a buscar-la, i per això es dedica a enviar a segones persones...- Va intervenir la Ivet.

Silenci sepulcral. Els guardians del passadís es miraren entre ells, desconcertats. La noia s’adonà de que havia caigut de peus a la galleda.

No és que la Ivet hagués dit una mentida, però allò no era exactament el que succeïa. El Lander odiava amb totes les seves forces a l’Òscar, i per això volia impedir que es trobés amb la Nora a la realitat, independentment de que ell la desitgés.

-Mireu, us ho diré d’una forma que ho pugueu entendre- va dir la Nora tractant de buscar les paraules adequades.-  El Lander és amic nostre i per motius personals ens ha enviat a nosaltres a buscar el rei de piques. Això és tot.

Però de sobte, algú la va agafar fortament pels braços, impedint-li la mobilitat. Intentà emportar-se-la.

-Ei, i aquest qui punyetes és?!- Va preguntar la senyora amb el seu típic mal caràcter.

El desconegut va riure exageradament. Era molt alt, però tot ell es veia bastant feble i esquifit. Vestia de negre, amb el rostre cobert com els lladres.

-Sóc el nou pacient del psiquiàtric, no s’ha assabentat? Vinc per no sé quina història d’un tal rei de piques. M’han dit que m’haig d’emportar a aquesta noia- Informà ell retenint-la encara més.

La senyora se’l va mirar amb aprovació.

-Ah, sí, sí, que marxi. I emportat a l’altre també. Millor per nosaltres- Va dir quedant-se tan ample.- Apa nois, cap a les habitacions, avui ens estalviem feina!

Tots van començar a cridar esbojarradament, mentre obrien les portes dels cantons del passadís i entraven a dins.

La Nora intentà alliberar-se d’aquell home, però la por i els nervis li treien les forces. Agafà també a la Ivet pel braç, disposat a dir alguna cosa.

Segur que no us penedireu de que hagi aparegut per aquí...- Va xiuxiuejar misteriosament.

I acte seguit, es deixà veure.


Licencia Creative Commons
la meva imaginació... por llibres-perosanz se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 España.
Basada en una obra en www.llibres-perosanz.blogspot.com.
Permisos que vayan más allá de lo cubierto por esta licencia pueden encontrarse en http://www.llibres-perosanz.blogspot.com.


lunes, 22 de agosto de 2011

Capítol 18


Es situaren davant la porta de l’ascensor, esperant a que arribés. La Nora va obrir la seva motxilla, i es quedà observant el pot daurat, sense agafar-lo.

-Ho aconseguirem, Òscar. No pateixis- Va prometre amb un xiuxiueig.

Però la Ivet estava més pendent de l’ascensor que no pas de la seva amiga. I en quant les portes corredisses es van obrir, entraren sense pensar-s’ho dos cops.

El seu interior no va decebre. Era força espaiós i tot recobert amb mosaics, a excepció de la paret de la dreta, que era on estaven els botons. Hi havia exactament deu.


-Em, d’això, Ivet...tu ets força bona en combinatòria, no?- Va preguntar la Nora amb por.

-Combina què? A mi d’aquestes coses rares no me’n parlis, que jo sóc de lletres- Replicà la noia.

-Doncs aleshores hem begut oli...- Va dir la Nora rere un sospir.

La Ivet observà detalladament els botons. Tenien poques pistes, per no dir cap, i podia ser qualsevol combinació.

-Si fossin poques les aniríem apuntant una per una i aniríem descartant- Se li va acudir a la Nora.- Però són tantes que no acabaríem mai...

-I qui diu que no acabarem? Ja està bé de queixar-se, apuntem-les i punt!- Digué la Ivet obrint la motxilla de la seva amiga.

Però al intentar treure la llibreta a la força, va relliscar i deixà caure el cos sobre la paret dels botons, activant així set o vuit plantes diferents. L’ascensor va començar a anar per cadascuna d’elles.

-Fantàstic, mira el que has fet!- Li renyà la Nora.

-Ho sento, ho sento!- Va disculpar-se la Ivet.- Però mira-ho pel costat bo: mentre l’ascensor vagi parant, apuntarem les combinacions.

No obstant, la seva amiga la va aturar.

-Deixa-ho estar, Ivet, no acabarem mai...

-Que ho deixi estar?! Ho estic fent per tu, Nora, podries mostrar una miqueta més d’entusiasme!

-Doncs tu hauries de controlar l’entusiasme, ja veus el que ha passat!

-A sobre, ni que fos culpa meva...sempre les pago jo!

-Vols tranquil•litzar-te d’una vegada?! Ha d’haver-hi alguna altre manera...

Un cop sec va interrompre aquella discussió. Les llums de l’ascensor començaren a esvair-se poc a poc.
-No sisplau, no...- Va murmurar la Nora agafada a la seva amiga.

Però aquelles súpliques no van servir de res. Les portes es tancaren amb força, i una pressió que va envair l’interior de les dues noies les impulsà cap a baix, com si d’una caiguda lliure es tractés. La única diferència és que allò no era gens divertit.

Definitivament, l’ascensor s’havia espatllat, i ara caurien a terra sense pietat. Per un moment la Nora va sentir que allò era el final, que tots els seus esforços havien estat en va, que mai més tornaria a veure a l’Òscar, ni tan sols en somnis...

Però afortunadament s’adonà de que estava equivocada. L’ascensor va començar a aturar-se lleugerament, recuperant el seu estat normal.
-Et juro que em veia morta, Nora...- Digué la Ivet entre respiracions.

Estaven tan ocupades recuperant la calma, que no van veure el panorama que les esperava. Es tractava d’un passadís molt estret i fosc, amb una única direcció: recte.

Van encendre les dues llanternes que tenien. Just després, una cortina molt gran es col•locà davant d’elles, i una veu absent d’un home adult va començar a parlar.

-Benvingut ésser humà, et trobes al Passadís de l’Objectiu Comú.  Si ets aquí és perquè busques alguna cosa, algun objecte en concret que, si el trobes, canviarà la teva vida i també la meva. Aquest objecte és el que s’anomena l’objectiu comú.

>>Si ets la persona adequada, travessaràs aquest passadís sense problemes i tindràs recompensa. Si no ho ets, ja pots donar mitja volta i tornar a l’ascensor. Un cop arribis fins al final i aconsegueixis l’objecte, tot això desapareixerà. Ara respira fons i travessa la cortina, no te’n penediràs...o sí.

La Nora mirà a la Ivet. Per un moment va dubtar de sí mateixa, i es preguntava si realment era necessari creuar el passadís. Però aquesta vegada no hi havia cap alternativa.


Licencia Creative Commons
la meva imaginació... por llibres-perosanz se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 España.
Basada en una obra en www.llibres-perosanz.blogspot.com.
Permisos que vayan más allá de lo cubierto por esta licencia pueden encontrarse en http://www.llibres-perosanz.blogspot.com.

domingo, 21 de agosto de 2011

Capítol 17


Allò semblava una pel•lícula de suspens. Es trobaven a la planta baixa, caminant pel passadís que portava a les escales, amb únicament dues llanternes com a il•luminació.

-Això em fa molt mal rotllo...- Murmurava la Ivet agafada a la seva amiga.

-No has de tenir cap por. L’únic que pot passar és que ens trobem a la senyora Carme buscant les seves xancletes roses- Digué l’Anna amb total normalitat, que estava a primera fila.

La Nora frunzí les celles al sentir aquell comentari. Ja suposava que la gent d’allà estaria molt tocada de l’ala, però no entenia què hi havia d’estrany en què una persona busqués les seves xancletes. Tot i així, no va trigar gaire en saber-ho.

Aleshores aparegué la Carme, una senyora grassa de cabells ondulats i curts, amb un rostre ple d’arrugues. Gatejava pel passadís amb lentitud, amb els peus descalços i bruts.

-Allà no. Aquí tampoc. Ah, aquí! Vaja, doncs no...on deuen ser?- Deia mentre observava cada racó detalladament.

L’Anna s’apropà a ella. La Nora i la Ivet van preferit quedar-se on estaven.

-Encara les està buscant, Carme?- Li va preguntar.

-Oh, hola maca- Saludà ella alçant el cap per mirar-la.- Doncs ja veus, perquè aquí ningú em fa cas i m’haig d’espavilar jo sola...

Es va aixecar de terra poc a poc. Acte seguit,s’adonà de la presència de les dues noies.

-Perdoneu nenes, no haureu vist pas per casualitat unes xancletes roses?- Va preguntar esperançada.

-Doncs no, ho sento molt...és el primer cop que passem per aquí i no hem vist res- Respongué la Nora encongint les espatlles.

-Home, jo li puc deixar les meves una estona si vol. No són exactament xancletes, però sí que són roses- Li va proposar la Ivet ensenyant-li les sandàlies que portava.

La Carme se les mirà amb els ulls brillants.


-Són precioses...- Deia encisada.- Però les meves ho són més. Per això les busco tant.

La Nora mirà a l’Anna, estranyada. La nena va agafar pel braça la senyora.

-Serà millor que marxi a dormir, que ja és l’hora. Demà ja les continuarem buscant.- Li digué amb molta paciència.

-I vosaltres, què? No us deixaré aquí soles, pobres criatures...-Es va preocupar ella.- Com és que heu vingut?

Les dues amigues van dubtar si respondre o no. Però mentre s’ho pensaven, l’Anna s’avançà.
-Són amigues del Pau, senyora Carme- Li explicà l’Anna.

La pobre va tindre que agafar-se al pany d’una porta per no caure a terra de l’ensurt. Semblava que allò que acabava de dir la nena l’havia fet recordar alguna cosa.

-Sí, el Pau...- Afirmà amb una mirada misteriosa.- Jo hi era aquí quan el varen ingressar. Cridava i cridava sense parar demanant a un tal Albert que li tornés no sé què. Hores després, mentre buscava les meves xancletes roses pel passadís de la tercera planta, vaig veure a un home amb un bigoti que li cobria gairebé tota la cara. Portava una carta a les mans...

A les dues noies se li posaren els ulls com taronges.

-Que diu que portava què?!- Preguntà la Ivet alçant la veu.

-I...recorda quina carta era?- Va voler saber la Nora, una mica més tranquil•la que la seva amiga.

-Doncs no, malauradament no me’n recordo, però em sembla que era d’algun joc d’aquest d’apostes...- Respongué la Carme tractant de fer memòria.- Després va marxar cap a l’ascensor, i des del vidre vaig veure que feia una combinació de botons raríssima. Com no l’havia vist mai pel centre, li volia demanar que
m’ajudés a buscar les meves xancletes, però no em vaig tornar a creuar amb ell. Suposo que no em voldria ajudar i va marxar.

Tot i que l’única preocupació de la Carme eren les seves xancletes, no deixava de ser una bona persona amb ganes d’ajudar. I gràcies a ella, no quedava cap dubte: si aconseguien esbrinar aquella combinació, estarien un pas més a prop de la carta.

-Doncs mira Ivet, ja sabem on hem d’anar- Va dir la Nora a la seva amiga.- Gràcies per tot senyora, tant de bo trobi algun dia les xancletes roses de les que tant parla!

-Jo també ho espero, maca. Ara continuaré buscant, a veure si hi ha sort...- Respongué la Carme dolçament.
L’Anna l’agafà pel braç amb força.

-Ja n’hi ha prou per avui, no? Au, a dormir, que ja són tres quarts d’una- Va dir mentre treia una clau de la butxaca del seu vestit.

-No! Primer he de trobar les xancles!- Insistia la senyora tot tractant d’ajupir-se per continuar buscant-les.

La nena va mirar a la Nora i la Ivet, penedida. Esbufegà amb impaciència.

-Ho sento, Nora. Jo us acompanyaria, però...- Es disculpava emportant-se a la Carme.

-És igual, Anna, de debò. Ens en sortirem – Va dir la Nora amb molta seguretat.

I després d’aquelles paraules, van marxar cap a l’ascensor, mentre els crits de la Carme s’esvaïen poc a poc per tot el recinte.


Licencia Creative Commons
la meva imaginació... por llibres-perosanz se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 España.
Basada en una obra en www.llibres-perosanz.blogspot.com.
Permisos que vayan más allá de lo cubierto por esta licencia pueden encontrarse en http://www.llibres-perosanz.blogspot.com.

sábado, 20 de agosto de 2011

Capítol 16


La Nora no va dormir aquella nit, sinó que esperà a que fos la una de la matinada per dur a terme la seva estratègia. El Joan descansava plàcidament, i la seva àvia també. Era el moment perfecte.

Amb una motxilla ben carregada sobre l’esquena, baixà les escales sense fer soroll i obrí la porta lentament. Va veure a la Ivet a distància, esperant-la al costat d’una farola. Anà cap a ella a pas ràpid.

-Espero que almenys tinguis un bon pla, ja que m’has fet vindre fins aquí- Digué ella.

-Oh i tant que el tinc, per això no has de patir...- Va dir la Nora molt segura de sí mateixa.- Au, anem.

I van marxar juntes carrer a dalt. Només tenien una pista, però era ben clara: un lloc que estigués lluny de l’Albert, però a prop del Pau. Únicament hi havia una opció. Una opció, que a la Ivet no li agradà gens.

-COM?! AL PSIQUIÀTRIC?!- Preguntava espantada.

-No cridis...- Li demanà la Nora fent el sifó.- És l’única possibilitat que tenim. Ha d’estar allà per nassos.

-Ja, però si ho haguessis dit abans hauríem anat de dia, que surt més a compte- Es queixà la Ivet.

La Nora va riure sota el nas. De nit era quan la gent dormia, i encara que semblés molt més arriscat, era el més adequat.

Arribaren a la porta. Li van fer una breu repassada amb la vista abans d’entrar, tot adonant-se de que estava lleugerament oberta.

-Aquí ha passat alguna. Això no és normal- Sospità la Nora.

-I què? Millor per nosaltres- Va dir la Ivet despreocupada.

Però tot just creuaren la porta, va saltar l’alarma. Unes llums vermelles feien pampallugues mentre la sirena ressonava sense parar per tot el recinte. Les dues amigues s’aturaren, buscant amb la mirada un lloc on amagar-se. Van veure a distància quatre o cinc persones que corrien cap a l’entrada.
-Allà!- Cridà la Nora assenyalant cap a l’esquerra.

S’amagaren darrere d’un banc molt ample. Van observar el panorama a través de l’espai que hi havia entre el respatller i el seient.

-Quin pacient és el que falta, doctora?- Preguntà un noi jove a la seva companya, una dona grassa de cabells rossos.

-El de l’habitació cent dotze- Va respondre ella breument.

La Nora mirà a la Ivet. Lues dues van sospirar, una mica més tranquil•les.

-Quin ensurt, per un moment he pensat que anaven a per nosaltres...- Deia la Ivet amb la mà al cor.
-Ara entenc perquè la porta estava oberta. Tot i així, m’estranya que la alarma hagi sonat amb tant de retard...- Va pensar la Nora.

-És que últimament el mecanisme de la sirena no funciona gaire bé- Digué una veu aguda.

Van donar mitja volta. Es tractava d’una nena petita que aparegué entre les plantes. Portava els seus cabells foscos recollits en dues trenes, i lluïa un vestit de flors llampant que destacava amb la seva pell morena. Devia tenir una edat semblant a la del Joan.

-Anna!- Exclamà la Nora sorpresa.- Què hi fas per aquí a aquestes hores? Els pares et renyaran!
-És impossible que em renyin, perquè treballen aquí- Va respondre la nena triomfant.
La Ivet esclatà a riure.

-Has quedat fatal, Nora...- Va dir tapant-se la boca amb la mà.

Ella acceptà la broma de bon grat, doncs era un fet que li acostumava a passar.

Ja feia temps que l’Anna i la Nora es coneixien. Van coincidir en un casal d’estiu d’un poliesportiu del barri, farà cosa de tres anys. Com no hi havia gaire gent de l’edat de la Nora, ella va tenir que ajuntar-se amb els més petits.

-I què feu aquí? Veniu a visitar a algú?- Volia saber l’Anna.

-Hm...no exactament- Respongué la Nora.

-Ah, sí! Ja me’n recordo!- Va exclamar la nena de sobte.-És allò del rei de piques?

Les dues noies van quedar bocabadades.

-Com ho saps?- Es sorprengué la Nora.

-És que jo m’hi passo bastant temps aquí. Els meus pares treballen moltes hores, i des de ben petita m’he quedat sempre amb ells. M’agrada molt parlar amb els pacients- Explicava l’Anna.

-I...no et fa una mica de por?- Preguntà la Ivet, esgarrifada.

La nena va riure lleugerament.

-Doncs no, gens. No tots estan tan bojos com sembla, i quan estan tranquils són súper simpàtics. Però amb qui més estona passo és amb el Pau. Sempre em diu que si jo no l’anés a visitar estaria molt avorrit. Avui ha tingut un atac, pobret.

Per un moment la Nora es preguntà com una nena, amb només deu anys, era capaç de suportar tot allò. Els seus pares eren persones molt desconfiades, i s’estimaven més tenir a la seva filla a prop d’ells que contractar a una cangur. L’Anna ja s’havia acostumat a aquell ambient, i tenia molt clar que de gran volia treballar a un psiquiàtric.

-Voleu que busquem juntes la carta?- Va proposar ella amb interès.- El Pau m’ho ha explicat tot aquesta tarda. Segur que no està molt lluny.

Les dues amigues acceptaren l’oferta encantades. Ja tenien una guia, doncs l’Anna es coneixia el recinte com el seu nom i cognoms, per tant, seria menys difícil perdre’s. I aprofitant que no hi havia ningú, van entrar ràpidament per la porta de l’edifici.


Licencia Creative Commons
la meva imaginació... por llibres-perosanz se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 España.
Basada en una obra en www.llibres-perosanz.blogspot.com.
Permisos que vayan más allá de lo cubierto por esta licencia pueden encontrarse en http://www.llibres-perosanz.blogspot.com.

viernes, 19 de agosto de 2011

Capítol 15


La Nora tenia molt clar el que havia de fer. Anar darrere de l’Albert probablement li donaria algunes respostes, i més sabent que es dirigia cap al psiquiàtric.

-Trobo que això que estem fent és una bajanada- Deia la Ivet corrents darrere de la seva amiga.- Per què hauria d’anar ell al psiquiàtric si suposadament no vol veure al Pau ni en pintura?

-Tu ho has dit, suposadament. Mai se sap, potser esbrinem alguna cosa- Respongué la Nora.

S’havia emportat el pot daurat i el pressionava amb força contra el seu pit. D’aquesta manera sentiria la presència de l’Òscar en tot moment, i això la omplia i l’ajudava a continuar endavant.

Van seguir detalladament els passos de l’Albert. Ell girà cap a l’esquerra per endinsar-se al carrer Transilvània, esperant a creuar el primer pas de vianants, per així evitar passar per davant del pati del psiquiàtric. Va treure la targeta bancària de la cartera a tota cuita.

-Veus? Hem anat fins aquí per res- Es queixà la Ivet novament.- No és més que un home normal i corrent que va a treure diners al banc. Punt.

Però ràpidament es va veure obligada a retirar el que acabava de dir. El pati, tot sencer tancat amb una reixa d’alumini de més de sis metres d’altura, no estava solitari com de costum. Allà hi era el Pau, vestit amb una bata blanca d’hospital, observant tranquil•lament a la gent que passava pel carrer. No obstant, ell es va decantar per una persona en concret.

-Què n’has fet del rei de piques, Albert?- Li preguntà a l’home, qui es va aturar en sec enmig del pas. Va donar mitja volta molt lentament, com si tingués por a aquella veu.

-Saps que l’Òscar el necessita més que mai, oi?- Insistí el Pau.

La Nora mirà a la Ivet, doncs potser sí que havia servit d’alguna cosa anar fins allà. Van anar de puntetes fins a la cantonada que iniciava el carrer. S’amagaren darrere, parant l’orella amb atenció.

L’Albert va retrocedir i tornà a la vorera. Assegurant-se de que no el veia ningú (cosa que no era veritat, encara que ell no s’adonés), s’apropà a la reixa del pati.

-No fiquis al meu fill enmig de tot això, Pau...- Va dir espantat.

-No és que jo el fiqui, és que s’hi ha involucrat ell sol, encara que el pobre no volgués- Respongué ell.- El Lander les està pagant amb ell, realment t’importa tan poc?

L’Albert va romandre en silenci.


-Sé el que penses, amic meu- Va dir el Pau.- Puc estar tan boig com vulguis, però jo almenys em preocupo pel meu fill, i no penso permetre que ho passi així per culpa meva, i encara menys que ho pagui amb els altres.

-La culpa és meva, Pau. Jo vaig guanyar la partida...- Recordava l’Albert amb dolor.

-Però jo em vaig jugar la carta- Afegí el Pau.- Una carta que tu tens i que l’Òscar necessita. I saps per què? Perquè s’ha enamorat fins a les tranques, i la gelosia del Lander és incapaç de controlar-se.

L’home es quedà bocabadat i s’emportà la mà al front. La Nora va somriure lleugerament, observant el pot daurat.

-Ja deia jo que no era gaire normal passar-se una setmana sencera sopant iogurts- Digué ell.- I jo que em pensava que era per les fans, que el tenien fart...Tot just anava a treure diners per donar-li la setmanada, a veure si espavila una mica...

La Nora va picar els dits. Doncs era per això que l’Albert no havia dit res a l’Òscar sobre on anava, perquè anava a donar-li una setmanada especial i volia que fos sorpresa.

-No has canviat gens- Va dir el Pau rere un sospir de decepció.- té setze anys, no cinc. Ell no vol cap setmanada, només vol una cosa, i ja t’he dit quatre cents vegades el que és.

L’Albert creuà els braços, deixant el cap cot.

-Fes el favor d’entendre’m. Quan vas ingressar al psiquiàtric, el meu únic objectiu era apartar al rei de piques per sempre. Volia que estigués lluny de mi, però a prop de tu al mateix temps. Pensava que si senties la presència d’un objecte que tant valoraves, tindries més forces per tirar endavant i així et deixarien sortir...
El Pau frunzí les celles. Hi havia una cosa que no li acabava de quedar clara.

-Aleshores, si està tan a prop de mi, per què no l’he trobat e tots aquests anys?- Volia saber ell.

-Doncs perquè...- Començà a explicar-se l’Albert.- Per què no volia que la trobessis del tot, només pretenia que d’alguna manera sentissis la seva presència. Creia que si la trobaves, potser et donaria un altre atac i et posaries pitjor...

Allò va ser la gota que vessà el got. El Pau colpejà les reixes amb ràbia, i va començar a estirar-se de la bata.

-Un altre atac?! UN ALTRE ATAC?! Si m’haguessis donat la carta quan tocava, hauria sortit d’aquí fa temps, el meu fill no hauria patit tot el que està patint, i l’Òscar i la Nora tres quarts del mateix!

L’Albert va retrocedir una mica. La Ivet agafà a la seva amiga pel braç.

-Nora...? Qui... és la Nora?- S’atreví a preguntar l’home.

El Pau va esbufegar, encara més enrabiat del que ja estava.

-No tens ni idea de res Albert...NO TENS NI IDEA!- Bramà fent vibrar les reixes.

Alguns pacients del psiquiàtric van sentir els crits. En menys de dos segons ja hi havia sis o set caps mirant per la finestra.

-Es clar que sí, Pau! Lluita pel que vols!- L’animà una senyora de cabells blancs despentinats. La resta van començar a aplaudir i a xiular, com si d’un partit de futbol es tractés.

Però aviat aquell espectacle es va acabar. Aparegué un home, concretament el mateix que es va emportar al Pau l’últim cop. Aquella vegada anava sol.

-Estarà satisfet, no, senyor Bonet?- Li preguntà irònicament.- Ja veu el guirigall que ha muntat.

Acte seguit, va fer una breu repassada a l’Albert, qui s’havia quedat amb els peus enganxats a terra de l’ensurt que portava.

-Li ha fet alguna cosa, senyor?- S’interessà el doctor.

-No, no...he estat jo qui m’he apropat. L’he vist al pati i pensava que volia alguna cosa.- Va mentir ell.

-Doncs que sigui l’última vegada, sisplau- Va demanar l’home mentre s’emportava al Pau.

El pati quedà solitari i silenciós de nou. L’Albert es mirà la targeta bancària que encara portava a la mà, i desvià la vista cap a l’edifici del psiquiàtric. Finalment, va marxar per on havia vingut.


Licencia Creative Commons
la meva imaginació... por llibres-perosanz se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 España.
Basada en una obra en www.llibres-perosanz.blogspot.com.
Permisos que vayan más allá de lo cubierto por esta licencia pueden encontrarse en http://www.llibres-perosanz.blogspot.com.

jueves, 18 de agosto de 2011

Capítol 14


Havia passat una setmana des de que l’Òscar i la Nora es trobaren en aquell flashback, aquell moment del passat que quedà plasmat en la ment del Lander, i que separava als dos joves. Des d’aleshores no van tornar a coincidir, i ella va tenir que conformar-se amb veure’l en aquella mini sèrie que tant havia triomfat, on interpretava un paper secundari d’allò més peculiar.

Els dies eren tristos i apagats. La Nora es passava les tardes tancada a l’habitació, pensant en on podria estar aquella maleïda carta, forçant la son per poder trobar-se amb l’Òscar, per sentir la seva veu. Li va costar admetre que l’estimava, potser perquè ho veia massa irreal, potser perquè hi havia un impediment: el rei de piques.

Per què van jugar aquella parida de pòquer? Per què el Pau va tenir que perdre? El que havia començant essent un simple somni de res, acabà convertint-se en un repte, i dels grossos. Ella sabia molt bé que trobar aquella carta no seria bufar i fer ampolles, per això va acudir a la persona més experta en aquests temes: l’Alícia.

-No esperis somiar amb una sola persona durant tantes nits seguides, Nora. El subconscient també ha de descansar, és completament normal- Li explicava la dona.

-Però vostè no ho entén!- Replicà la noia.- No és que vulgui, és que ho necessito...

L’Alícia va seure al seu costat.

-Jo sé el que busques. Sé que hi ha un objecte que us separa, i que tu no tens ni idea de per on començar a buscar. L’Albert, el pare de l’Òscar, és la persona que actualment el té, i per això necessites parlar amb ell. De fet, es podria intentar...

-El què?- Preguntà la Nora.

-Com que el què? Doncs posar-nos en contacte amb l’Òscar, què vols que sigui- Va respondre la dona amb tranquil•litat.- De fet, ell és la persona més pròxima a l’Albert, oi?

Allò que semblava tan normal per a l’Alícia, va fer que a la Nora li brillessin els ulls.

-De debò ho podria fer?

-Sí. I és tan fàcil com això.

Després d’aquella afirmació tan segura, va anar cap al seu prestatge, buscant amb la mirada el pot daurat on estava emmagatzemat el somni de la Nora. L’agafà amb les dues mans, i sense tan sols obrir-lo, aparegué una mena de líquid transparent i viscós que va caure a terra deixant un bassal.

-El que veuràs ara no és l’Òscar real, sinó que és la seva rèplica en somnis- Va dir l’Alícia.

-Com?- Preguntà la Nora estranyada.

-Tu espera’t. Ara veuràs.

Poc a poc el bassal va anar agafant forma. Començà essent unes cames, després un tronc, més tard dos braços...i finalment, un rostre. Un rostre, que tenia moltes ganes de tornar a veure i que mirava d’un costat a l’altre, perdut.

-Aquest és l’Òscar que tu veus quan somies- Explicà l’Alícia mentre seia a la cadira de l’escriptori.-  La seva veritable persona està adormida. Naturalment, és transparent i no el pots tocar, perquè us trobeu en contextos diferents. És a dir, ell està somiant i tu no. Però almenys podreu parlar.
La Nora es situà davant seu lentament.

-...Òscar?- S’atreví a preguntar.

-Nora...per fi!- Va alegrar-se ell.- Feia tant que no coincidíem...

-Eh... sí, això t’anava a dir. A veure com t’ho explico...-Digué la noia.- Això no és del tot un somni. Bé, per tu sí però per mi no. L’Alícia ha fet que ens trobéssim.

Assenyalà a la dona tota contenta. Ella va saludar amablement amb la mà, mentre endreçava uns papers.
-Apa, així que ha estat vostè...- Va dir l’Òscar somrient.- Ja deia jo que no era gaire normal adormir-se enmig d’una firma d’autògrafs.

La dona s’aturà en sec. S’emportà la mà al front.

-És veritat, que ets actor...com he pogut oblidar aquest detall?- Deia penedida de sí mateixa.

-No pateixi, dona. Ja ha fet prous esforços, i bé que fa- Agraí l’Òscar mirant a la Nora. Ella somrigué de mig costat.

L’Alícia, al veure als dos joves tan interessats en parlar, s’aixecà i es dirigí a la porta.

-Veig que tindreu per estona, així que vaig a atendre a altres clients. Ja m’avisaràs, Nora- Va dir.

La noia afirmà amb el cap i va esperar a que marxés. Un cop la porta va quedar tancada, començà a parlar.

-A veure, tu ets la única persona que ho sap...on està el rei de piques?

Ell encongí les espatlles.

-El meu pare la va guardar fa molt de temps a algun lloc, però no recordo on...

La Nora va esbufegar. Colpejà la taula amb el puny.

-Merda!- Va cridar enrabiada.- Per què tot és tan difícil?

-Tranquil•litza’t Nora!- Li suplicà el noi.- Tenia quatre anys, no recordo gaire cosa...

La jove s’apropà a ell encara més del que ja estava. Els seus rostres quedaren a pocs centímetres de distància.

-És que t’estimo, Òscar. I sóc incapaç de conformar-me amb veure’t només en somnis.

Ell va intentar rodejar-la amb els braços, però les seves mans van travessar la cintura de la Nora. Ella no va percebre cap dolor, però ja en tenia prou amb el dolor de no poder sentir el tacte de la seva pell.

-Jo no he deixat d’estimar-te des de que et vaig convidar a xocolata la primera vegada que vam coincidir al parc- Confessà l’Òscar.- Per què creus que em volia assegurar de que existies?

Ella es quedà en silenci, encisada amb les paraules del noi. Ell mateix es va respondre a la seva pregunta.

-Doncs perquè mai havia trobat una noia que m’acceptés tal i com sóc. Molta gent es creu que té dret a criticar el meu caràcter només perquè sóc famós. Tu has tingut l’oportunitat de conèixer-me abans de que això passés, i trobo que el destí és savi per haver-te-la donat a tu. Te la mereixes, et mereixes a algú que t’estimi de veritat. I és el que et donaré jo quan tot això s’acabi.

Algú va obrir la porta de cop, interrompent aquell moment tan sincer. Aparegué la Ivet.

-Nora! Portava estona buscant-te!- Va exclamar, tot adonant-se de la presència del noi.- Òscar! Vaja, et veig una mica...

-Transparent?- Digué ell per acabar la frase.- Tranquil•la, no estàs pas al•lucinant. En fi, és una història molt llarga.

La Nora tragué el cap per la finestra. El primer que va veure va ser la figura d’un home que semblava tenir molta pressa.

-Òscar, aquell no és el teu pare?- Li preguntà ella.

El noi observà a través del vidre. La Ivet també s’hi va apropar.

-Amb raó no ens ha volgut dir a mi i a la mare on anava...- Murmurà ell al veure cap a on es dirigia. Buscava el carrer Transilvània, el carrer on es trobava el psiquiàtric de diagonal.


Licencia Creative Commons
la meva imaginació... por llibres-perosanz se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 España.
Basada en una obra en www.llibres-perosanz.blogspot.com.
Permisos que vayan más allá de lo cubierto por esta licencia pueden encontrarse en http://www.llibres-perosanz.blogspot.com.

miércoles, 17 de agosto de 2011

Capítol 13


Un nen petit de cabells foscos entrà corrents a la sala. Més tard van aparèixer dos homes. Un d’ells no era gaire alt, i portava un bigoti que tapava gran part del seu rostre, acompanyat d’unes celles molt gruixudes. L’altre era de constitució molt més prima i de pell lleugerament pàl•lida, amb una mirada d’allò més misteriosa. Aquest últim portava de la mà al seu fill d’ aproximadament sis anys, amb uns ulls verds com els del seu pare.

-Vés a jugar amb l’Òscar una estona, Lander.- Li va dir al nen mentre li acariciava els cabells.

Ell afirmà amb el cap i va anar corrents cap al circuit de joguina, on ja hi era l’altre nen. Aquest es veia molt més petit i entremaliat.

-Aquell d’allà sóc jo, i l’home del bigoti és el meu pare...- Va dir l’Òscar amb veu baixa, sense creure el que veia.

La Nora observà el panorama fascinada. Es trobaven a dins d’un flashback, un moment del passat que el Lander tenia gravat a la seva ment i volia que els dos joves veiessin.

El pare de l’Òscar, anomenat Albert, va seure a una de les cadires que hi havia, tot barrejant una baralla de cartes de pòquer.

-Et fa una partideta, Pau?- Li preguntà al seu amic.

-Home, això ni es pregunta- Va respondre ell mentre ocupava l’altre cadira.

L’Albert remenà la seva butxaca i va obrir la cartera. Posà un bitllet de cinquanta i un altre de vint sobre la taula.

-M’hi jugo setanta- Va dir amb seguretat.

El Pau es mirà els diners amb indiferència. Va obrir un petit calaix que hi havia a la taula, i va treure una carta molt vella i desgastada. Era el rei de piques.

L’Albert frunzí les celles. El Pau, al veure-li la cara, va decidir donar-li una explicació.

-És la carta més valuosa de la meva baralla- Explicava el Pau.- La va aconseguir el meu pare en una aposta fa molts anys. I sé que no la perdré, estic més que segur. Per això me la jugo.

I després d’aquelles paraules, la partida va començar. Mentrestant, els dos nens també feien les seves apostes.

-Fem una carrera de vint voltes. Qui guanyi s’emportarà el Ferrari vermell- Va dir el Lander.

-D’acord! M’agafo el tot terreny!- Exclamà el petit Òscar tot content.

-Doncs per mi el descapotable. No creguis que em guanyaràs!- Digué el Lander tot alçant un cotxet blau que tenia a les mans.

I un cop es posaren a jugar, ningú va dir una sola paraula més.

-De petit m’encantaven els cotxes- Murmurà l’Òscar mentre es veia a ell mateix jugant amb el tot terreny.
-Se’t veu molt feliç- Li va dir la Nora.- No sabia que en aquell temps el Lander i tu fóssiu amics.

-Sí, ho érem. El que passa és que després les coses van canviar...- Lamentà ell desviant la mirada.

L’Òscar tenia tota la raó. I encara que no recordés ben bé què va succeir, aviat aquell flashback en el que es trobava li donaria la resposta.

El noi s’apropà una mica més per mirar a través dels prestatges. Amb tanta mala sort, que va ensopegar contra la Nora i li trepitjà el peu.

-Vigila per un camines, Òscar!- Es queixà ella.

-Ho sento, no t’havia vist!- Va disculpar-se ell.

El petit Lander olorava alguna cosa. S’apropà lentament al prestatge, amb el cotxe de carreres a la mà.

-Merda...-  Va murmurar la Nora. L’Òscar li tapà la boca amb la mà perquè no parlés.

El nen va passar a l’altre banda. Descobrí als dos joves amagats.

-Hola- Va dir amb tota tranquil•litat.- Voleu fer una carrera amb nosaltres?

-N-no no, gràcies- Refusà la Nora el més amablement possible.

-Apa, vés a jugar amb el teu amic, que sinó et guanyarà- Va dir l’Òscar amb tal de que el Lander marxés.
El nen se’ls mirà amb sospita i tornà amb el petit Òscar. Afortunadament, l’Albert i el Pau estaven tan concentrats amb la seva partida, que no es van assabentar de res. Una partida, que no acabà gens bé.

El Pau va caure a terra de genolls, amb la mirada perduda. El seu fill va córrer fins a ell.

-Què et passa, pare?- Li preguntà mentre li acaronava la cara dolçament. Ell no va reaccionar, ni tan sols el va mirar.

-No li passa res, Lander. No veus que s’està fent el ruc?- Va dir l’Albert amb mitja rialla.- Mira, ara li farem pessigolles i ja veuràs què ràpid s’aixeca.

Però allò no era cert. El Pau no estava de broma, i ningú es va adonar fins que ell s’aixecà de cop i començà a cridar desesperadament.

-HE PERDUT EL QUE EM DONAVA LA VIDA!- Deia mentre s’estirava els cabells amb ràbia.

Respirava a tota velocitat, com si no quedés més oxigen a la terra. De la seva butxaca va treure una petita navalla, que clavà amb força contra la paret i desplaça cap a avall, fent esquerdes sense parar.

-Destrossaré aquesta sala, destruiré les parets que han presenciat el meu dolor, eliminaré qualsevol cosa que reflecteixi aquest moment...DESCUARTITZARÉ LA MEVA PERSONA!- Cridava aixecant-se la camisa i fent-se talls amb la navalla.

Als seus ulls es reflectia aquella histèria que poc a poc destrossava el seu interior. Els nens ploraven, l’Albert estava glaçat, mirant-se’l sense saber com reaccionar.

Una espècie de boira va cobrir l’ambient. La Nora abraçà a l’Òscar amb por, doncs tant ella com el noi estaven molt esgarrifats.

Aparegué una última imatge. Es veia un passadís molt llarg i silenciós, on només hi havia una porta. Al obrir-se, es mostrà el seu interior. Es veia al Pau lligat amb una camisa de força, que el bloquejava i l’impedia la mobilitat. Tenia la cara desgastada i el cos ple de ferides, origen dels seus constants intents d’alliberar-se d’aquella pressió. Uns intents, que no s’acabaven mai.

-Què faríeu vosaltres si us passés el mateix?- Preguntà la veu actual i absent del Lander.

Els dos joves, encara abraçats, alçaren el cap.

-Trobeu la carta, i tot això s’acabarà- Va dir ell.

L’Òscar mirà a la Nora. Si trobaven la carta, el Lander estaria en paus amb ells i permetria que es veiessin a la realitat. Aquella era la clau dels fets: el rei de piques.


Licencia Creative Commons
la meva imaginació... por llibres-perosanz se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 España.
Basada en una obra en www.llibres-perosanz.blogspot.com.
Permisos que vayan más allá de lo cubierto por esta licencia pueden encontrarse en http://www.llibres-perosanz.blogspot.com.