miércoles, 18 de abril de 2012

Només per tu - Part II


-JULIO!- Cridà la petita Cristina. Estava molt i molt enfadada.

-Jo no he sigut!- Es queixà el nen.

Ella va agafar amb impotència i mala bava totes les seves joguines i les va guardar a la bossa de plàstic.

-Però que no he sigut jo, t’ho juro...

-Em dóna igual! No et deixaré les meves joguines mai més!

-És que estava fent el pastís i un nen m’ha emputxat  i...

-QUE CALLIS!

El Julio emmudí. Mai havia arribat a imaginar que una persona no adulta li pogués fer tant de mal. Els seus ulls s’humitejaren...i plorava. Una llàgrima acariciava dolçament la seva galta, una dolçor gens agradable. Després, va arrancar a córrer i la Cristina el va veure marxar sense avançar ni un pas per seguir-lo.

I ara, què? Què se suposava que havia de fer? No sabia exactament quina reacció emetre. Va sentir-se menyspreable, molt menyspreable. A l’escola sempre li deien que fent mal a la gent només aconseguies fer-te mal a tu mateix, i en aquells moments comprovà fins a quin punt era certa aquella afirmació.

Mentrestant, les dues senyores seguien compartint anècdotes divertides sobre els seves famílies.

-Doncs la meva Cristina al néixer pesava un quilo dos-cents grams, imagini...quina criatura tant lletja, tota escanyolida!- Bromejava la Carme tot pelant les pipes.

Però la mare del Julio havia desviat l’atenció cap al seu fill. El veié allà assegut al mur, amagant el cap entre les seves cametes.

-Esperi un segon...Julio! Julio, vine aquí!- El va cridar amb aquella típica i excessiva preocupació de mare.

No obstant, la Carme va dir-li que el deixés estar. Sabia perfectament que la seva filla estaria implicada i volia veure com se’n sortien tots dos sols.

La Cristina tenia ben clara la solució: demanar perdó. Però no un perdó qualsevol, havia de ser sincer, de cor. Va rumiar una estona: “A veure...com era allò? Allò que li fa el pare a la mare quan la mare s’enfada...” (no mal interpreti, estimat lector).  No trigà gaire en recordar-se’n, i estava segura de que funcionaria. Amb aquest pensament ben clar, va dirigir-se cap al Julio. Era important arribar-hi aviat, no fos cas que es penedís d’haver jugat amb ella i es busqués uns altres amics.

No trigà més de deu segons. L’escoltà plorar en silenci, empassant-se els gemecs i les llàgrimes, com si no volgués explicar a ningú el que havia passat.

Ara era el moment.

-Ho sento molt Julio. No ho tornaré a fer.- Va dir amb tota la sinceritat de dins.

I sense cap tipus de dubte ni remordiment, deixà que els seus llavis besessin la galta del nen. Aquella dolçor si que va resultar agradable.










Amb el pas dels dies l’amistat entre el Julio i la Cristina s’anà fent cada cop més intensa. Poc a poc s’endinsaven més en els seus gustos, els seus dibuixos preferits i s’ajuntaven amb altres nens a jugar. Les seves respectives famílies també començaren a ajuntar-se i això els anava perfecte per passar més estona junts.

Era una nit de dimecres quan el petit Julio corria entre les taules del sopar que el barri havia preparat per tothom. La música a tot volum es filtrava per les seves oïdes mentre tractava d’esbrinar on havia anat la seva amiga. Però no trigaria gaire.

Com era obvi, la Cristina dormia. Estirada plàcidament sobre dues cadires plegables, els seus somnis s’enfonsaven en la seva jaqueta verda que utilitzava com a manta. Ningú podria robar-li el descans...excepte una persona.

-Cris?- Digué el Julio mirant les seves parpelles relaxades.

No va sorgir efecte.

-Va, no dormis...- Remugà com a segon intent.

Acompanyà aquestes paraules amb uns petits tocs a l’espatlla, que poc a poc van esdevenir una molèstia per a la nena. Ella es va fregar els ulls.

-Què passa?- Preguntà badallant.

El Julio va romandre uns segons uns segons en silenci per comprovar que cap adult estigués per ells. Després, va xiuxiuejar:

-Hi ha un monstre al parc.

Així, sense afegir res més. La petita Cristina frenà en sec tots els seus moviments, tot i que encara estava una mica debilitada per la son.

-Un monstre?

-Sí. T’ho juro.

-Però què era? Un drac? O un gegant?

-No ho sé. Brillava molt i m’he espantat.

La nena es posà dempeus i es dirigí cap a una de les taules.

-Anem, segurament tindrà gana- Digué ben decidida tot agafant un trosset de pernil salat.

El Julio va quedar-se astorat. Anar a buscar un monstre? Quina mena de bogeria era aquella? Sabia perfectament que als monstres no els agradava el pernil, sinó els nens, i aquell pensament l’esgarrifava fins més no poder. La Cristina en canvi, semblava estar molt i molt tranquil•la, com si el que anessin a fer fos totalment normal.

-Segur que no fa por- Assegurà pujant la rampa que portava al parc.

Tot estava completament fosc, ni punt de comparació amb l’alegria i la diversió dels matins. No, es clar que no...aquell ambient era tot el contrari.



Licencia Creative Commons
la meva imaginació... por llibres-perosanz se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 España.
Basada en una obra en www.llibres-perosanz.blogspot.com.
Permisos que vayan más allá de lo cubierto por esta licencia pueden encontrarse en http://www.llibres-perosanz.blogspot.com.

martes, 17 de abril de 2012

Només per tu - Part I


L’estiu havia aterrat al barri de Sants. Els rajos de sol travessaven les fulles dels arbres i incitaven  a les famílies a gaudir d’un dia de platja. No obstant, d’altres es decantaven més per passar la tarda al parc. I com no, a petició dels més petits.

En aquelles hores del matí la petita Cristina i la seva mare sortien de casa. Una nena de cabells curts i clars plena d’alegria i il·lusions, però molt antipàtica amb tot aquell que gosés riure’s de la seva estatura. I és que la Cristina es caracteritzava per ser precisament així, menuda. Tendre per a gairebé tothom.

-Me’n vaig, mare!- Va exclamar contenta.

-Vés filla, vés. Jo ara aniré a seure al banc.- Digué la Carme, que així es deia.

La nena va arrancar a córrer seguint la mateixa ruta de tots els dies: primer les escales, després la rampa cap amunt i finalment el salt a la zona de sorra. Observant al seu voltant per veure amb qui podia jugar, va veure als grans fent un partit de futbol.

-Ei Cristina!- Li cridà un jovenet de pell morena.

-Hola David!- Va respondre ella tota contenta.

Se li va ocórrer anar amb ell, però la seva mare arribaria aviat i si la veia amb els nois s’empiparia molt. “Ells tenen tretze anys i tu només sis. Són massa grans, poden fer-te mal amb la pilota” Li deia cada cop que se’ls creuaven.

Una senyora de més o menys l’edat de la Carme va seure al banc. La Cristina l’analitzà detalladament i sense pèls a la llengua: no era cap mare coneguda, o almenys el seu fill o filla no vivia a Sants.

-Hola- Va saludar la Cristina fent ullets.

La senyora es sobresaltà tot posant-se bé el serrell.

-Ai, hola maca- Va respondre amb dolçor- Mira Julio, mira aquesta nena.

Poc a poc,  un nen de cabells foscos aparegué de darrere del banc. Se’l veia una mica vergonyós, dòcil.

-Quants anys tens?- Li preguntà la Cristina interessada.

-Cinc- Va respondre el petit Julio content.- I tu?

-Jo sis.

L’arribada de la Carme interrompé la conversa. Va seure al banc amb dues bosses: una de pipes i una de plàstic amb moltes coses a dins, molt gran.

-Hola, bona tarda- Saludà dirigint-se a la mare del Julio.

Ella li va correspondre amb una afirmació cordial amb el cap.

-Hola mare!- Bramà la Cristina tot situant-se entre els seus genolls.

-Ah, així que vostè és la seva mare?- Preguntà l’altre senyora.

-Sí, només he passat un moment pel quiosc a comprar pipes, però ja he tornat- Explicava la Carmen.-Vol unes quantes?

Ella acceptà de bon grat i donà les gràcies. Però abans d’obrir-les, la mare de la Cristina va treure la bossa de plàstic que havia deixat prèviament sota el seient del banc.

-Té, filla. A dins t’he posat les pales, les cassoletes i el cub gran- Digué.

La nena l’agafà sense pensar-ho dos cops i es mirà al Julio. Ell no havia deixat d’observar-la en cap moment.

-Vine, anem a la sorra.- Li proposà ella.

El nen va dir que sí i va seguir-la, mentre les mares filosofaven sobre com de fàcil resultava pels seus fills crear una amistat en segons.

La Cristina s’assegué a la sorra sense preocupar-se pels pantalons ni el més mínim. Començà a treure les joguines de la bossa.

-Puc agafar això d’aquí?- Va demanar-li el Julio, referint-se a una cassoleta blava.

-Sí- Respongué la nena- Però no la mullis, que la mare no em deixa.

-I puc posar-hi fulles?

-Sí, fulles sí.

-I pedretes?

-També.

A partir d’aquell moment, cadascú va seguir a la seva en silenci. Tot estava perfectament definit: la sorra mullada, xocolata. La sorra clara, llimona o nata. I les fulles i les pedretes, condiments.

Al cap d’una estona, el Julio havia acabat de fer el seu primer pastís quan la Cristina ja en portava tres. Però en comptes de deixar-lo en el recipient l’abocà a terra, de manera que la sorra va quedar amb forma de flam. Acte seguit, sense previ avís, cridà amb valentia:

-Kame...kame...KA!

I adéu pastís. La muntanyeta de sorra s’havia desmuntat completament amb aquell crit i aquell cop de braç. A la Cristina no li va fer cap gràcia.

-Però no l’aixafis! Aquest pastís era per la senyora de la samarreta rosa!- Digué empipada.

El petit Julio, molest, va creuar els braços. Així començava una petita discussió entre nens.

-Aquest joc no m’agrada, és molt avorrit.

-Doncs no juguis.

-Però tu em caus bé...

-I tu a mi.

-Però m’has cridat...

La Cristina va deixar la pala a terra.

-Ara vinc- Digué aixecant-se i agafant les tres cassoletes plenes- Ah, i sí que em caus bé.

El nen va tranquil·litzar-se una mica i va començar a fer un altre pastís. Aquesta vegada el faria bé, així la seva amiga es posaria d’allò més contenta. No obstant, en quant es posà mans a l’obra i aconseguí omplir un altre recipient, va rebre una anònima i forta empenta. Tant desconeguda, que va fer que tota la sorra es desmuntés pitjor que abans.





Licencia Creative Commons
la meva imaginació... por llibres-perosanz se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 España.
Basada en una obra en www.llibres-perosanz.blogspot.com.
Permisos que vayan más allá de lo cubierto por esta licencia pueden encontrarse en http://www.llibres-perosanz.blogspot.com.

martes, 10 de abril de 2012

Próximamente...


Una nueva historia, una nueva aventura...una nueva novela. Empezaré a escribirla en cuanto el tiempo me lo permita. Ideas? Sí, alguna por ahí sí que corre...pero nada está claro todavía. Sólo un par de cosas:

Interpretación, música, juventud, ficción...y un campus de dos meses de verano para los más artistas. Próximamente.

-Cristina.


Licencia Creative Commons
la meva imaginació... por llibres-perosanz se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 España.
Basada en una obra en www.llibres-perosanz.blogspot.com.
Permisos que vayan más allá de lo cubierto por esta licencia pueden encontrarse en http://www.llibres-perosanz.blogspot.com.